Install this theme
Malditas imposiciones, que tortura no? Sóc jo la única que odïa que l’hi manin fer coses, que hagui d’actuar de certa manera, que hagui d’estar rodejada de gent que no conèix etc.. No crec, però pensant amb claredat gràcies a les imposicions jo avui sóc així.
Per sort o per desgracia hem d’assumir que des de que naixem coneixem a molta gent i que per molt que els considerem amics durant una temporada la meitat d’aquests després marxen como quién no quiere la cosa.
Però entre tanto tópico junto no ens adonem d’aquells amics que comencen per imposició perquè o són amics dels teus amics, amics de la família, amics de la teva parella etc. Aquells que en un principi penses que rarament la vostra relació arribarà molt més lluny de trobar-te’ls a algun aniversari, o bé estaràs de festa amb ells algun dia per que al cap hi a la fi tothom es coneix entre tothom(però como dice tita garci…”Que lo que ha unido la fiesta no lo separe nadie”).
Poc a poc entens que aquests amics estan per imposició un curt període de temps (al cap i a la fi no podran aguantar molt de temps sobre actuant amb tu) i que si segueixen allà es perquè ells volen, perquè els interesses, perquè els i fas gracia o qui sap..perquè t’han acabat estimant. 
Estimar per imposició? Que curiós…i que bonic a la vegada…i es que realment si ens parem a pensar la vida està carregada d’imposicions de les quals la majoria no ens agraden, però sempre hi ha algun fet que que trenca la regla.
I es aquí quan retrocedeixo al mayor tópico de la história de los tópicos, Els amics són la família que s’escull. Doncs si així de cert es, no ens adonem però les imposicions del ahir, són el regal del demà. I el meu regal ha sigut formar part d’ells com a família.

Per les relacions que van començar de manera condicionada i ara per ara són necessitades.

Malditas imposiciones, que tortura no? Sóc jo la única que odïa que l’hi manin fer coses, que hagui d’actuar de certa manera, que hagui d’estar rodejada de gent que no conèix etc.. No crec, però pensant amb claredat gràcies a les imposicions jo avui sóc així.


Per sort o per desgracia hem d’assumir que des de que naixem coneixem a molta gent i que per molt que els considerem amics durant una temporada la meitat d’aquests després marxen como quién no quiere la cosa.

Però entre tanto tópico junto no ens adonem d’aquells amics que comencen per imposició perquè o són amics dels teus amics, amics de la família, amics de la teva parella etc. Aquells que en un principi penses que rarament la vostra relació arribarà molt més lluny de trobar-te’ls a algun aniversari, o bé estaràs de festa amb ells algun dia per que al cap hi a la fi tothom es coneix entre tothom(però como dice tita garci…”Que lo que ha unido la fiesta no lo separe nadie”).

Poc a poc entens que aquests amics estan per imposició un curt període de temps (al cap i a la fi no podran aguantar molt de temps sobre actuant amb tu) i que si segueixen allà es perquè ells volen, perquè els interesses, perquè els i fas gracia o qui sap..perquè t’han acabat estimant. 

Estimar per imposició? Que curiós…i que bonic a la vegada…i es que realment si ens parem a pensar la vida està carregada d’imposicions de les quals la majoria no ens agraden, però sempre hi ha algun fet que que trenca la regla.

I es aquí quan retrocedeixo al mayor tópico de la história de los tópicos, Els amics són la família que s’escull. Doncs si així de cert es, no ens adonem però les imposicions del ahir, són el regal del demà. I el meu regal ha sigut formar part d’ells com a família.

Per les relacions que van començar de manera condicionada i ara per ara són necessitades.

Veure’t créixer. 

Veure’t créixer. 

Enseñame a acomular pegatinas en vez de penas.

Enseñame a acomular pegatinas en vez de penas.

Que no me desacostumbren a tener la cabeza llena de cosas .

Que no me desacostumbren a tener la cabeza llena de cosas .

Me llaman vida, porque resurjo en cualquier parte, me llaman luz, me llaman paz, me llaman arte. Me llaman tiempo porque dicen que todo lo curo, me llaman muerte, porque allí donde estés, llegaré seguro. Me llaman símbolo.

Me llaman vida, porque resurjo en cualquier parte, 
me llaman luz, me llaman paz, me llaman arte. 
Me llaman tiempo porque dicen que todo lo curo, 
me llaman muerte, porque allí donde estés, llegaré seguro. 
Me llaman símbolo.

Incomprensibles.

Incomprensibles.

Jo no sóc sense tupes.

Jo no sóc sense tupes.

Obssessions that i need.

Obssessions that i need.

Els meus somriures són de la meva gent.

Els meus somriures són de la meva gent.

Veurel creixer es felicitat.

Veurel creixer es felicitat.